La commemoració, un aspecte important a debatre

Font del text: Bernard Cottret et Lauric Henneton, “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins Bernard Cottret et Lauric Henneton (dir.), Du bon usage des commémorations, Presses universitaires de Rennes, 2010, pp.8-9 i 14-15

Quins criteris hauria de respondre una política oficial de commemoracions?

Abans d'enumerar criteris caldria plantejar-se una reflexió global sobre com s'arriba al procés de commemoració d'un aspecte, d'un fet, d'un esdeveniment del passat. Per això, cal remuntar-se a com es construeix una memòria col·lectiva per tal de que això esdevengui una commemoració feta per un grup de gent o una institució. La memòria col·lectiva és molt important sobretot en els últims anys, ha exercit un paper clau en les commemoracions que s'han fet arreu del món. Només cal veure la commemoració que es fa de l'Holocaust a Europa; aquesta n'ha sortit reforçada després d'un primer moment d'oblit i que després van emergir amb força. En aquell moment hi havia una set de memòria i els estats i institucions van respondre amb polítiques de memòria a través de commemoracions amb monuments, actes, etc.

També molts cops, la commemoració s'utilitza pel present, com a eina de reflexió de la realitat actual i del futur. En alguns commemoracions, sobretot les de caràcter tràgic, ens trobem amb idees com: aprendre del passat per no repetir-ho en el present (per exemple, la II Guerra Mundial). Per exemple, és gràcies a la memòria que la identitat jueva ha sobreviscut; aquesta té un component religiós, de record dels fets en l'Alemanya nazi i les víctimes que es van produir. Però també, sempre es diu que és un exemple d'allò que no ha de passar mai més.

La memòria col·lectiva es present en la nostra societat, Peter Novick defensa que la memòria funciona com a religió civil. Per això, cal estudiar la memòria en si mateixa per entendre com veu la gent aquell passat; i per tant, fer polítiques de commemoració adequades. Hem d'entendre que la memòria ve d'antic; i que també hi ha memòria de guanyadors i de vençuts.

Els autors del text citat a l'inici diuen que la memòria singular és individual i accidental (records bons, dolents, traumàtics, etc...). D'altra banda, la memòria pública és una estratègia conscient i organitzada. Segons algun autor, a més a més, aquesta memòria individual pot ser: incorrecta, incerta, equivocada, ambigua, que no jutja, que comprèn causes generals, que disculpava, de ressentiment, dividida, ambivalent, que omet o mutilada.

Si hem d'establir uns criteris per realitzar una política oficial de commemoracions cal tenir en compte molts aspectes i sobretot que aquests es conformin a través d'experts en els camps de la història, la memòria i, en general, especialistes estudiosos de la societat.

Com a criteri principal hauríem de dir que els governs democràtics han de sustentar i defendre el dret de l'exercici de la memòria i les commemoracions. No es poden tolerar fets com els que han passat al País Valencià, consultables a la premsa, on s'ha intentat frenar diverses commemoracions a republicans morts durant la Guerra Civil i la repressió franquista.

Segons Enzo Traverso, la pietat pels morts és un obstacle pel coneixement històric. Per tant, hem d'intentar fer polítiques de memòria encarades per una banda per l'aspecte social però també amb rigor històric. A vegades, s'ha intentat que les memòries col·lectives (que moltes vegades tenen contradiccions internes) passessin com si fos la història mateixa; i això cal diferenciar-ho. Com diuen els autors del text citat en l'inici la memòria no és història, ni tant sols col·lectiva i molt menys la commemoració.

Hi ha memòries que no es recorden pel motiu que sigui i això és un aspecte important a tenir en compte. Així mateix també la varietat i la complexitat de les identitats que la societat pot oferir. Hi ha diferents memòries en joc.

Cal anar en compte amb les commemoracions que es basen en la memòria de les víctimes; aquestes poden només recordar el valor de la mort i deixar de banda altres valors importants com poden ser la democràcia o la lluita pels drets socials. Si s'estableix com a criteri gairebé únic que el record a les víctimes sempre és positiu; podem caure en el parany de “beatificar” a gent que, tot i ser víctima (que va morir en una guerra, per exemple), durant la seva vida no en va tenir res de “sant”.

Tampoc cal caure en les polítiques de commemoració “neutrals” i ascèptiques. Penso que després de que les commemoracions serveixin per recordar el passat, les víctimes, les desgràcies, etc...; també cal que les commemoracions tinguin un contingut cívic i de justícia històrica que anteriorment allò commemorat no havia tingut. Quan reflexiono sobre el tema veig que cal donar a les commemoracions un contingut, un rerefons; ja que sinó entrem amb el relativisme de que tots eren bons durant la Guerra Civil, que va haver-hi la mateixa repressió en un bàndol com en l'altre o fins i tot en algun cas arribar a pensar que tant democràtic era el règim republicà com el franquista.

També hem de veure que la memòria pot ser una reacció contra l'oblit i que, per tant, les commemoracions poden jugar-hi un paper de recordatori per allò que s'ens esborra de la ment.

Cal reflexionar quan es col·loca un monument, aquest no existeix per ell mateix, s'envolta d'un simbolisme quan es vol donar algun valor concret. Per això, penso que es important contextualitzar un monument per donar-li un sentit total. Aquest confirmarà si s'està fent una adequada commemoració o no.

Tenint en compte que a vegades també hi ha una instrumentalització del passat cal no caure en alguns dels errors actuals. En alguns casos es fa memòria de dos punts de vista contraposats en el passat; i això, sovint, no té massa lògica. Molts cops es planteja “la unitat en la diversitat”, segons els autors del text, però com he dit més a dalt no hem de caure en el relativisme històric i social.

Al llarg de les últimes dècades s'han anat assenyalant al calendari les commemoracions de dies internacionals sobre diversos aspectes (salut, drets humans, societat, etc.). Penso que això ha sigut contraproduent en el sentit que ja no es dóna importància a una data i queda com un: “aquest dia toca fer això, però la resta de l'any ens n'oblidem”. Sobretot en els aspectes de més actualitat (malalties o problemes socials actuals) va en contra d'un treball diari i fa que es facin coses un cop a l'any i tothom quedi content. Segurament això serà part de les “commemoracions amb repercussions directes actuals”. I potser són les que generen més controvèrsia.

A l'Estat Francès es va generar la Comissió sobre la modernització de commemoracions públiques, presidit per l'historiador André Kaspi, va advocar tres dates enlloc de les dotze que es celebren a l'Estat Francès. Moltes d'aquestes celebracions se centren en guerres i revolucions. També es van preguntar què commemorava la Revolució Francesa, ja que hi ha diversos enfocaments d'un fet històric. Penso que aquest fet de la Comissió seria un criteri més a seguir. Segurament, a vegades es celebren segons quines coses que no tenen sentit i d'altres que tenen sentit estan malinterpretades i desdibuixades.

Un altre criteri a seguir seria fer commemoracions que teixissin un consens ampli de la societat, o com a mínim que tinguessin un contingut social i simbòlic d'arribar a molt gent. Això si, sempre des d'uns criteris clarament històrics i donant una visió social i històrica del fets passats. Alhora s'hauria de fer participar als ciutadans en els processos de memòria i que la cosa no queden només a les mans de polítics i “tècnics”.

Si tot això ho fem des d'un ens públic, caldria afavorir tot recordant, valors com la democràcia, la pluralitat, la justícia social, el respecte, la pau, etc... No podem caure amb polítiques de commemoracions totalment asèptiques ni tampoc falsejant el passat.

comentari sobre les crítiques a la història social

(…) los estudios recientes sobre la genealogía histórica de lo social tienden a subrayar que la categoría de sociedad no es una categoría natural. Y no ya porque sea una categoría histórica, surgida en un tiempo y lugar concretos, sino porque no nació simplemente de la observación atenta y metódica de la interacción humana, sino de un proceso diferente. La cateogría de sociedad surgió como resultado de una discontinuidad en la forma de concebir las relaciones humanas. Una discontinuidad de la que surgieron tambén otras nociones característicamente modernas como las de individuo, pueblo, ciudadanía, economía, clase, nación o civilización. Como señala Patrick Joyce, se trata de nociones que, aunque hayan acabado por naturalizarse y esencializarse, sean reales en sus consecuencias prácticas y operen como fundamentos del conocimiento, no remiten a entidades objetivamente existentes, sino que son componentes del proyecto moderno. Ésta es, en esencia, la tesis mantenida por Keith M. Baker, para quien la noción de sociedad no emergió porque se hubiera producido un avance en el discernimiento de las leyes que gobiernan la sociabilidad humana, sino más bien porque esta última pasó a ser conceptualizada de una manera diferente. (…) “La sociedad es una invención, no un descubrimiento” (…) Lo cual no significa, puntualiza Baker, negar que exista una interdependencia entre los seres humanos, sino tan sólo afirmar que “existen muchas formas posibles en que esta interdependencia podría ser construida. Sociedad es la construcción conceptual de esa interdependencia que nos ha legado la Ilustración” 

(M.Á.Cabera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006), p.169-170.

Des de fa temps, s'ha criticat a la història social pel seu ús del mot “societat”. Segons els autors, l'ús del concepte de societat ja se sap que no és una categoria natural ja que és una categoria història. Però no només per això, sinó que els autors observen que aquesta categoria no va néixer d'una observació neutral, exterior i aïllada. La concepció del mot “societat” va néixer a partir d'una nova forma de concebre les relacions humanes. Aquest concepte de societat, s'ha anat forjant al llarg del temps i ha agafat característiques de naturalitat i de “la realitat”, així com altres paraules com poble, nació o classe. Alhora Baker, no nega que existeix una interdependència en els individus, però cal diferenciar això del concepte que s'ha agafat del mot “societat”. Aquest és un concepte procedent dels temps de la Il·lustració.

Havent llegit l'article que es cita el fragment de text i l'article Spiegel: “Comentario sobre Una línea torcida”, Historia Social, 69 (2001), pp.107- 118 es poden observar una sèrie d'observacions que fan els autors. Com s'ha comentat, els autors afirmen que el concepte de societat és construït i que apareix fruit d'una visió cultural del conjunt d'individus. Ara bé, alguns d'ells si que afirmen el fet que aquesta visió i l'ús de societat ha servit al llarg de la història per entendre diversos fenòmens. Hagués estat impossible que es produís la Revolució Russa o el naixement de l'estat del benestar sense un concepte ideològic i cultural de com es veu la societat. I el que és més important pel que analitzem, per la gent que va viure aquella època aquest concepte de societat era real, es podia palpar al carrer i es podia utilitzar pels anàlisis del conjunt de la població.

A partir d'això, hem de partir de que no és el mateix la història social (on els corrents bàsics són l'escola dels Annales i l'escola marxista) que la història d'allò social. Aquesta última està encarada a l'estudi de l'economia, les relacions en el treball i en les persones; però no parteix d'un concepte materialista dels fets i conseqüències en la història.

Els autors plantegen algunes alternatives per l'anàlisi històric. Algun d'ells parteixen del fet de la importància de la història cultural i de les mentalitats. Això, en contra de la història social que és una història feta a través d'estructures i basada en l'economia i la societat deixant com a secundari la cultura. La cultura és molt influent en les mentalitats de cada època i això ens ha de fer analitzar tot allò que es produeix, diuen els autors. Pensen que cal incidir més en factors d'estudi diversos i no (o no només) l'economia com a eix principal. D'altres com Spiegel reconeix el paper que ha fet la història social i creu que un model òptim pot ser trobar un punt mig entre l'explicació cultural de la història i l'explicació de la història social clàssica. Es planteja un dubte pel que fa a que hom diu que una opció bona seria agafar diversos models d'anàlisis històric. Ara bé, aquesta visió pot tenir els seus errors ja que per agafar-ne diversos no vol dir que la història hagi de ser més precisa i plausible.

En definitiva penso que és obvi que la categoria analítica de societat és una categoria per a fer història. Ara bé, durant molts anys tot un seguit d'historiadors han analitzat el passat a través d'aquesta categoria i aquest enfoc i els ha estat molt útil i vàlid per a fer una història seriosa. Certament, alguns conceptes o enfocaments poden estar caducats però les grans obres de la història (o de la història contemporània que és la que conec més) han estat fets des de la perspectiva de la història social. Penso que es poden (i s'haurien de revisar) però des de la base d'aquestes obres. Analitzar els fets històrics només des d'un paradigma (per exemple el cultural) pot resultar difícil per a fer una història plausiblement encertada i que mostri tota la seva complexitat. Per fer una història a partir de diversos paradigmes cal molt de rigor en el sentit que no es pot agafar el que més convé (en el sentit de fer-ho fàcil per l'historiador) ni es pot fer una barreja sense sentit. En conclusió, penso que malgrat que les últimes dècades hagin estat anys de dures crítiques a la història social, aquesta segueix sent molt vàlida. Caldria recuperar-la, aportant tot un seguit de nous corrents historiogràfics i de nous avenços i coneixements.

Comentari de la biografia d'Antoni Maria Sbert a partir de l'article d'Isabel Burdiel “La dama de blanco. Notas sobre la biografía histórica”

Biografia extreta de: Massot i Muntaner, Josep. Antoni Maria Sbert : 1901-1980. Barcelona : [Fundació Josep Irla], 2008.

Resum de la biografia

Antoni Maria Sbert i Massanet va néixer a Palma de Mallorca el 29 de setembre de 1901 en el sí d'una família noble; ell era el fill gran.

Va anar a estudiar estudis superiors a Madrid, i allà va començar a posar-se dins del moviment estudiantil de principis de la dècada dels 20. Més tard va estar al davant de la “Federación Universitària y Escolar”. En un acte el 1925 Sbert es va enfrontar a Primo de Rivera ja que el biografiat demanava (cal saber que estudiava Enginyeria Agrònoma) la concentració parcel·lària, i això Primo de Rivera s'ho va prendre molt malament. Després d'això va patir una sèrie de persecucions, repressió i control policial. Ja al 1930 era conegut com l'etern estudiant i era rebut a diverses ciutats amb pancartes de suport.

Arreu de l'estat espanyol, Sbert reclamava la defensa de la llengua i cultura catalana i la necessitat de que Catalunya tingués autonomia cultural i política.

Va ser membre fundador d'Esquerra Republicana de Catalunya i diputat pel seu partit a les Corts constituents de la República durant la legislatura 1931-1933. Va defensar que les autonomies es poguessin federar, en clara al·lusió a un possible federació entre les Illes Balears i el Principat de Catalunya. Va defensar el govern català durant els Fets d'Octubre de 1934; i així com la Llei de conreus.

Al 1933 es va casar amb una madrilenya amb la qual va tenir un fill a Perpinyà el 1937 a causa de Josefina Callao es va refugiar en començar la Guerra Civil.

Al començar la Guerra Civil es va posar a fer feina al costat del president Lluís Companys i es va mantenir fidel a la República. Alhora, amb les seves influències, va protegir familiars i amics seus que eren considerats de dretes. Durant la Guerra va ser conseller de Cultura i després de Governació i Assistència Social en el govern de Lluís Companys.

Amb l'exili de govern al 1939 van anar direcció França. Aquests anys que Sbert va passar a França va crear la Fundació Ramon Llull, la qual oferia subsistència mínima als intel·lectuals exiliats i va promoure l'edició en català de la “Revista de Catalunya”. Aquesta fundació pretenia donar una pervivència de la cultura catalana a l'exili. Però la II Guerra Mundial i l'arribada al poder del govern de Vichy va fer que Sbert al 1942,com molts d'altres, hagués de marxar exiliat cap a Mèxic. Ben aviat, va començar a treballar.

Al 1943 va reprendre, ara a Mèxic, la publicació de la “Revista de Catalunya” però degut a diverses causes la seva publicació va ser força inestable. No va ser fins a finals de la dècada que la cosa va millorar.

Sbert sempre va estar al costat de Josep Tarradellas tot i que aquest no li acabava de fer el pes degut al seu passat maçònic i amb la relació amb polítics espanyols. Però per a Tarradellas era necessari el seu suport.

Sbert es va mantenir al costat del president també al 1977 quan va haver-hi el retorn de l'exili de Tarradellas. Això si, el seu retorn a l'Estat espanyol va ser curt, Sbert va morir al 1980.

Com s'ha enfocat aquesta biografia d'Antoni Maria Sbert?

En general l'obra s'ha enfocat com una biografia enfocada a la recuperació de la memòria història de temps passats però recents. Una història que està d'actualitat. Cal destacar que en el llibre es parla molt poc de la vida personal o privada; i es centra sobretot en la vida política d'Sbert.

El personatge té el protagonisme principal i tot hi contextualitzar els fets i els seus actes tampoc aprofundeix massa en els motius del context històric. Mostra aspectes no tant positius o coherents del personatge biografiat, però tampoc es desenvolupen més.

En general, en el llibre es parla molt del paper que va tenir en el món polític, institucional i de la cultura.

Quins problemes o quines qüestions biogràfiques sorgeixen?

El el llibre Josep Massot mostra a Sbert en el seu entorn. És Sbert el protagonista dels seus fets i l'entorn l'influeix però en cap moment deixa de tenir el focus d'atenció en el protagonista (en la pàgina 8 es mostra com a capdavanter de la FUE).

Sbert actua en conseqüència amb els fets socials i polítics de l'època, ara bé, de la mateixa manera tot i que ideològicament té un pensament progressista, actua de vegades amb certa permissivitat amb els postulats ideològics més conservadors. Cal tenir en compte que Sbert venia d'una família noble mallorquina i això és crucial per tal d'intentar salvar familiars i amics seus dretans en l'inici de la Guerra Civil (el text de la pàgina 23). A més a més, l'aplicació de la seva política anava encarada per l'obra de govern d'Esquerra Republicana de Catalunya i els seus aliats d'esquerres. Podem preveure, que les polítiques individuals que hagués fet Sbert no haguéssin estat les mateixes que les que va fer conjuntament amb el Front d'Esquerres.

El relat de la biografia no és clàssic ni el personatge se'l presenta coherent. Es veu clarament que no hi ha un relat cronològic com es pot veure a la pàgina 13 on es parla de la maçoneria i del que va comportar després a l'exili, mentre parla de principis dels anys 30.

El llibre també mostra certes incoherències del personatge. Aquest exemple es pot veure a la pàgina 34 on es diu que Sbert va presidir els Amics de la URSS tot i que ell sempre va manifestar anticomunista.

El llibre normalment dóna una visió equilibrada del pes individual amb els fets col·lectius. I esmento que normalment, ja que en el tema de la “Revista de Catalunya” sembla que fos molt important per la supervivència de la cultura catalana i caldria analitza-ho millor (pàgina 48).

Sbert es mostrat com una persona coherent, i que, en tot cas, manté una línia evolutiva. Certament, l'autor no amaga certes contradiccions ideològiques i possibles punts clarobscurs a nivell polític en el biografiat (com es veu en la pàgina 69). Però en general mostra una faceta continua i de gran treball pel país. Alhora cal contextualitzar aquest llibre ja que està editat per la Fundació Josep Irla, que està lligada a Esquerra Republicana de Catalunya; i que per tant recupera la memòria dels seus membres. Per tant, és habitual (que no desitjable) que en aquest tipus d'obres se solin ampliar més els punts positius que no pas els negatius.

Comencem! comentari de l'avaluació inicial

Analitzar aquests tres historiadors és complex però com a avaluació inicial ens llançarem a la piscina. Intentaré ser el màxim d’acurat possible i sempre tenint en compte diversos factors, així que comencem.

De Josep M. Salrach:

Té aspectes positius com que no vol interpretar el passat des d’uns paràmetres actuals. Insisteix que cal distanciar-se del passat i després intentar descobrir el punt de vista de la gent de l’època. Ara bé, també té alguns aspectes negatius sobretot si ens centrem en la seva bibliografia. Els seus llibres mostren una història molt general (que tot i que es pot fer, s’ha de ser prudent), tant en el temps com en els conceptes d’estudi. A més alguns autors (que utilitzen més el materialisme històric en els seus anàlisis) critiquen la seva visió un pèl positivista i que fa més èmfasi a aspectes polítics que no pas econòmics.

D’Eduardo Manzano:

Igual que en Salrach, pensa que cal allunyar-se de la interpretació del passat en paràmetres actuals, fet que molts cops és necessari. Ara bé, aquesta posició tan clara que mostra pot donar a entendre que no existeixen cap tipus d’estructures comunes als humans, ni maneres de fer (aquí hi juga el paper de l’antropologia) ni cap tipus de lligam entre els homes del passat i del present. En certa manera pot ser veritat, però tot i que el pensament marxista ha estat en decadència cal valorar-ne positivament l’estudi de les societats al llarg del temps i les conclusions que s’extreuen. Diversos autors han argumentat que hi ha maneres de fer, de funcionar el món, que són comunes en totes èpoques i que es poden adaptar a diverses situacions i contextos. Com podem analitzar el passat només amb les visions del passat i no des d’un punt de vista exterior a aquell passat? Potser s’han d’agafar paràmetres més globals. En el seu cas, potser és necessari conèixer les societats àrabs actuals per comprendre millor la societat musulmana medieval.

D’Enric Ucelay-Da Cal:

És positiva la seva crítica en el sentit de que ho existeix la història veritable I que podem saber 100% el que va passar. Ara bé, penso que és negativa la seva visió de que no sigui possible la construcció d'un fet o període històric a partit d'una aproximació més o menys certa (a través de mètodes el més “científics I crítics” possibles). Així doncs, veig un punt negatiu no tant en que no ens podem apropar a la “veritat” (que en part és cert) sinó que sigui tant “pessimista” en aquest aspecte. Davant d'això podríem interpretar que la feina d'historiador és absurda ja que és gairebé impossible explicar el passat tal com va ser, només podríem fer certes hipòtesi sense arribar a massa més.