La commemoració, un aspecte important a debatre

Font del text: Bernard Cottret et Lauric Henneton, “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins Bernard Cottret et Lauric Henneton (dir.), Du bon usage des commémorations, Presses universitaires de Rennes, 2010, pp.8-9 i 14-15

Quins criteris hauria de respondre una política oficial de commemoracions?

Abans d'enumerar criteris caldria plantejar-se una reflexió global sobre com s'arriba al procés de commemoració d'un aspecte, d'un fet, d'un esdeveniment del passat. Per això, cal remuntar-se a com es construeix una memòria col·lectiva per tal de que això esdevengui una commemoració feta per un grup de gent o una institució. La memòria col·lectiva és molt important sobretot en els últims anys, ha exercit un paper clau en les commemoracions que s'han fet arreu del món. Només cal veure la commemoració que es fa de l'Holocaust a Europa; aquesta n'ha sortit reforçada després d'un primer moment d'oblit i que després van emergir amb força. En aquell moment hi havia una set de memòria i els estats i institucions van respondre amb polítiques de memòria a través de commemoracions amb monuments, actes, etc.

També molts cops, la commemoració s'utilitza pel present, com a eina de reflexió de la realitat actual i del futur. En alguns commemoracions, sobretot les de caràcter tràgic, ens trobem amb idees com: aprendre del passat per no repetir-ho en el present (per exemple, la II Guerra Mundial). Per exemple, és gràcies a la memòria que la identitat jueva ha sobreviscut; aquesta té un component religiós, de record dels fets en l'Alemanya nazi i les víctimes que es van produir. Però també, sempre es diu que és un exemple d'allò que no ha de passar mai més.

La memòria col·lectiva es present en la nostra societat, Peter Novick defensa que la memòria funciona com a religió civil. Per això, cal estudiar la memòria en si mateixa per entendre com veu la gent aquell passat; i per tant, fer polítiques de commemoració adequades. Hem d'entendre que la memòria ve d'antic; i que també hi ha memòria de guanyadors i de vençuts.

Els autors del text citat a l'inici diuen que la memòria singular és individual i accidental (records bons, dolents, traumàtics, etc...). D'altra banda, la memòria pública és una estratègia conscient i organitzada. Segons algun autor, a més a més, aquesta memòria individual pot ser: incorrecta, incerta, equivocada, ambigua, que no jutja, que comprèn causes generals, que disculpava, de ressentiment, dividida, ambivalent, que omet o mutilada.

Si hem d'establir uns criteris per realitzar una política oficial de commemoracions cal tenir en compte molts aspectes i sobretot que aquests es conformin a través d'experts en els camps de la història, la memòria i, en general, especialistes estudiosos de la societat.

Com a criteri principal hauríem de dir que els governs democràtics han de sustentar i defendre el dret de l'exercici de la memòria i les commemoracions. No es poden tolerar fets com els que han passat al País Valencià, consultables a la premsa, on s'ha intentat frenar diverses commemoracions a republicans morts durant la Guerra Civil i la repressió franquista.

Segons Enzo Traverso, la pietat pels morts és un obstacle pel coneixement històric. Per tant, hem d'intentar fer polítiques de memòria encarades per una banda per l'aspecte social però també amb rigor històric. A vegades, s'ha intentat que les memòries col·lectives (que moltes vegades tenen contradiccions internes) passessin com si fos la història mateixa; i això cal diferenciar-ho. Com diuen els autors del text citat en l'inici la memòria no és història, ni tant sols col·lectiva i molt menys la commemoració.

Hi ha memòries que no es recorden pel motiu que sigui i això és un aspecte important a tenir en compte. Així mateix també la varietat i la complexitat de les identitats que la societat pot oferir. Hi ha diferents memòries en joc.

Cal anar en compte amb les commemoracions que es basen en la memòria de les víctimes; aquestes poden només recordar el valor de la mort i deixar de banda altres valors importants com poden ser la democràcia o la lluita pels drets socials. Si s'estableix com a criteri gairebé únic que el record a les víctimes sempre és positiu; podem caure en el parany de “beatificar” a gent que, tot i ser víctima (que va morir en una guerra, per exemple), durant la seva vida no en va tenir res de “sant”.

Tampoc cal caure en les polítiques de commemoració “neutrals” i ascèptiques. Penso que després de que les commemoracions serveixin per recordar el passat, les víctimes, les desgràcies, etc...; també cal que les commemoracions tinguin un contingut cívic i de justícia històrica que anteriorment allò commemorat no havia tingut. Quan reflexiono sobre el tema veig que cal donar a les commemoracions un contingut, un rerefons; ja que sinó entrem amb el relativisme de que tots eren bons durant la Guerra Civil, que va haver-hi la mateixa repressió en un bàndol com en l'altre o fins i tot en algun cas arribar a pensar que tant democràtic era el règim republicà com el franquista.

També hem de veure que la memòria pot ser una reacció contra l'oblit i que, per tant, les commemoracions poden jugar-hi un paper de recordatori per allò que s'ens esborra de la ment.

Cal reflexionar quan es col·loca un monument, aquest no existeix per ell mateix, s'envolta d'un simbolisme quan es vol donar algun valor concret. Per això, penso que es important contextualitzar un monument per donar-li un sentit total. Aquest confirmarà si s'està fent una adequada commemoració o no.

Tenint en compte que a vegades també hi ha una instrumentalització del passat cal no caure en alguns dels errors actuals. En alguns casos es fa memòria de dos punts de vista contraposats en el passat; i això, sovint, no té massa lògica. Molts cops es planteja “la unitat en la diversitat”, segons els autors del text, però com he dit més a dalt no hem de caure en el relativisme històric i social.

Al llarg de les últimes dècades s'han anat assenyalant al calendari les commemoracions de dies internacionals sobre diversos aspectes (salut, drets humans, societat, etc.). Penso que això ha sigut contraproduent en el sentit que ja no es dóna importància a una data i queda com un: “aquest dia toca fer això, però la resta de l'any ens n'oblidem”. Sobretot en els aspectes de més actualitat (malalties o problemes socials actuals) va en contra d'un treball diari i fa que es facin coses un cop a l'any i tothom quedi content. Segurament això serà part de les “commemoracions amb repercussions directes actuals”. I potser són les que generen més controvèrsia.

A l'Estat Francès es va generar la Comissió sobre la modernització de commemoracions públiques, presidit per l'historiador André Kaspi, va advocar tres dates enlloc de les dotze que es celebren a l'Estat Francès. Moltes d'aquestes celebracions se centren en guerres i revolucions. També es van preguntar què commemorava la Revolució Francesa, ja que hi ha diversos enfocaments d'un fet històric. Penso que aquest fet de la Comissió seria un criteri més a seguir. Segurament, a vegades es celebren segons quines coses que no tenen sentit i d'altres que tenen sentit estan malinterpretades i desdibuixades.

Un altre criteri a seguir seria fer commemoracions que teixissin un consens ampli de la societat, o com a mínim que tinguessin un contingut social i simbòlic d'arribar a molt gent. Això si, sempre des d'uns criteris clarament històrics i donant una visió social i històrica del fets passats. Alhora s'hauria de fer participar als ciutadans en els processos de memòria i que la cosa no queden només a les mans de polítics i “tècnics”.

Si tot això ho fem des d'un ens públic, caldria afavorir tot recordant, valors com la democràcia, la pluralitat, la justícia social, el respecte, la pau, etc... No podem caure amb polítiques de commemoracions totalment asèptiques ni tampoc falsejant el passat.